Educar per l'escaire

  Per Jose Luis Gandia Martínez

Les generacions que, pràcticament, estan eixint de l'ou i comencen a donar les seues primeres petjades per la societat, pareix que prenen ben prompte uns camins que pot ser no siguen els correctes quan a la seua educació i comportament. Xiquets i xiquetes de curta edat que, observant allò que els envolta, copien qualsevol acció dels majors que tenen al voltant i van formant els seus esquemes d'entendre el món.

Si pensem en una activitat prou quotidiana que molts xiquets i xiquetes realitzen al seu temps d'oci, eixa és l'esport. Però, una cosa tan saludable i enrequidora com la pràctica de l'esport, pot conduir als infants per camins erronis?

La resposta, amb un alt percentatge, és si. Els xiquets i xiquetes practiquen a diari esports de competició, on es cerca traure un alt rendiment d'ells per obtindre un benefici, individual o col·lectiu, la victòria. Tanmateix, en moltes ocasions el preu de la victòria és excessiu per als xiquets, encara que no per els pares o entrenadors, en definitiva sense conèixer la qualitat, educadors.

Parlar de perdre o guanyar a l'esport aplega a associar-se amb els terminis tot o res, sense que cap altra cosa jugue un paper determinant a la relació. El mal ensenyament d'allò que significa competir als nostres infants pot formar-los en valors que no fan cap bé a eixos xiquets/es, ni al seu futur. Crear un mal clima al voltant d'un xiquet quan va a practicar esport és una tasca molt fàcil d'aconseguir, perque es possen per davant els interessos dels adults, abans que l'educació dels xiquets. Deixar-se portar per l'ansia de veure els nostres xiquets i xiquetes amb el triomf pot ser fa sentir molt més d'orgull als pares, com si un gol o una cistella confirmara que s'estan fent bé les coses amb eixe xiquet.

Amb eixe coratge dels adults per veure triomfar el seu fill, paral·lelament els xiquets busquen alimentar-ho, ja que no hi ha res més gratificant per a un xiquet/a que veure els seus pares amb la boca plena de satisfacció vegent-lo triomfar. I així podem dir que es forma un bucle, el peix que es mossega la cua. Els pares o els entrenadors que cada vegada més enquadren els seus per camins que no porten a una victòria segura en la vida per als xiquets, i els xiquets que, dessitjosos per agradar i contentar els seus majors, que pareix que fan el que siga per aconseguir el triomf.

Educar a l'esport no és tasca fàcil, ja que cal combatre amb la relació que s'ha comentat anteriorment, el tot o res, guanyar contra perdre. Aquell que pren la decissió de crear una base esportiva a uns xiquets/es cal que ho faça amb una mirada social, enriquidora de veritat, potenciant allò que més valoren els infants i que realment si va a ser-los útil per als pròxims anys, el foment de les relacions i l'amistat. Una mirada individual, extraent fins el límit que cada persona marca els seus millors trets i capacitats. Cal animar i treballar amb un xiquet/a a que s'esforce en tenir una conducta de millora, de superació, dins dels límits que el seu cos i ment tinga. És a dir, tots poden fer una mateixa tasca, però queda clar que amb una qualitat distinta. Cal tenir clar que la qualitat de la tasca individual de cada persona dins d'un col·lectiu queda marcada per el propi individu i la seua capacitat per portar-la a terme. Com ja hem dit, cal potenciar eixes qualitats fins on el xiquet/a puga donar de si. Per exemple, a un equip d'atletisme hi ha xiquets i xiquetes que son capaços d'aguantar més temps en marxa que altres. Per treballar aquesta optimització esportiva, caldria animar i potenciar les habilitats dels xiquets, per aconseguir una major resistència, aplicant tècniques de control d'esforç i de cansanci, per aconseguir un resultat més òptim en la relació esforç-resistència.

O quan fem referència a un esport col·lectiu, com pot ser el bàsket, caldria veure quins son els límits de tots els membres de l'equip, i a partir d'aquesta premisa, treballar perque eixe límit s'aconseguixca de la manera més fàcil i optimitzadora per als jugadors. Al mateix temps, en aquests casos, sense oblidar el terme equip. Ací estaria molt bé fer veure a cada jugador quins son els límits, tant positius com negatius de tots els seus companys, i a partir d'ahí crear un clima de companyerisme, acceptant les habilitats i les mancances de cada membre, i acceptant cadascú, dins del màxim esforç individual, el rol a adoptar dins del col·lectiu.

I ací és on més clarament podem veure la relació entre optimització educativa i esport. Cada individu sempre està en continu aprenentatge, i sempre pot donar un pas més avuí del què va donar ahir. Fomentar el creixement tant personal com col·lectiu dins d'un grup d'iguals fa créixer en el xiquet un sentiment d'assoliment de la tasca, i a l'hora, un sentiment positiu de pertanyença al context.

Aleshores ja no estariem parlant d'una visió de l'esport del tot o res, sinò una visió més bé educativa i potenciadora. Fem referència a entendre l'esport com una mena de joc social, on s'educa amb la intenció d'observar-se i coneixer-se a un mateix, tant externa com internament, així com conéixer a la resta de gent que comparteix esport. Cal educar els xiquets baix la premisa de disfrutar del moment, gaudir d'ells i d'aquells que tenen al voltant, realitzant allò que els agrada gratuitament, sense que cap altra cosa importe que no siga gaudir.

A tot aquest escrit s'ha parlat de l'optimització educativa mitjançant l'esport, però al mateix temps podem parlar d'optmització a molts altres àmbits de la vida d'un infant, com la música, el ball, etc. A tots aquests àmbits es tracta de trobar la màxima potencia de realització de tasca de cada persona, i tractar d'optimitzar tot allò que la persona necessita per arribar-hi amb més asiduitat i major gratificació, abordant des d'eixe límit uns pròxims possibles avançaments per créixer com a persona.

Per acabar, un video que ens demostra que no tot a l'esport es competir, sinò coneixer-se a un mateix, valorar el que es té i disfrutar amb allò que agrada. Proposar-se metes, encara que siga a llarg plaç, i mantenir la il·lusió per aconseguir-les. el seu titol és: “L'equip petit”.

“No hi ha repte difícil, sinò oportunitats per gaudir i fer gaudir”