dijous, 5 de desembre del 2019
Curtmetratge "Coneguent el món amb un altre sentit"
diumenge, 27 d’octubre del 2019
Conferència "Segurs, capaços i valents per a transformar el món" de Carmen Lourinio
Ens recorda algunes claus per a millorar la comunicació amb els nostres fills adolescents. Entre elles, m’agradaria ressaltar que si expresses comprensió les tensions es dissolen, que és important facilitar l’autonomia, donar instruccions, expressar confiança, orgull i els nostres sentiments. També, que el com ens expressem és molt important, em preocupa que..., quan expressem sentiments estem oferint un model per a que ells fassin el mateix en lloc de criticar. És important mostrar interès per les coses que els agrada, explorar el que els agrada e intentar entendre per què els agrada. Hem de deixar de banda el rol de jutge, mantenint un diàleg obert. Si a casa no poden opinar de forma diferent, on van a fer-ho? La família és el lloc de l’assaig, el lloc d’expressar les emocions negatives i l’empatia ha de ser la nostra ferramenta. També és necessita expressar paciència i confiança en el futur i hem de transmetre confiança.
Respecte al tema del límits ressalta la importància del per què i el per a què, i que moltes vegades transgredir és l’única manera d’entendre les regles. Per últim, trobe fonamental quan subratlla que pares i les mares hem d’aprendre a rebre critiques, a plantejar-nos si l’adolescent té raó, hem d’intentar empatitzar, explicar comprensió pel que sent i sobre tot, evitar el sarcasme. Es necessita molta paciència i flexibilitat per a evitar estar tot el dia de bronca.
dissabte, 19 d’octubre del 2019
Un desenvolupament òptim apolític?
Fa temps vaig llegir un llibre que es titulava “Freud ¿apolítico?”, de Gérard Pommier, del qual no recordo més que el títol. Suposo que de l’interrogant se’n dedueix un rotund “no” de resposta. És cert que el xoc tan gran que Freud causà en la societat burgesa del seu temps, el fet que d’alguna manera va dur al món pensadors com Reich, Marcuse i Lacan, o obres com “El malestar en la cultura” fan difícil veure’l com “apolític”. Tanmateix, probablement ell trobava apolítica la seva obra.
Arrel d’aquesta “apoliticitat”, vull plantejar una paradoxa a partir de la relació entre el principi de la realitat i el principi del plaer que em sembla si més no interessant. Freud conceptualitzava la tensió entre els dos principis com una lluita psicològica, interna, entre l’instint de l’individu i les limitacions que li imposa el món i la societat. La civilització és creada a partir de la repressió i s’articula a través d’ella, i d’aquí la inevitable infelicitat humana (el pessimisme freudià). Psicologia pura doncs, i res de política. Això sembla.
El 1955 Marcuse va fer una lectura diferent d’aquesta tensió a “Eros i civilització”. Per a ell el principi de la realitat no seria altre cosa que el conjunt de circumstàncies culturals, materials i històriques que envolten aquests subjectes desitjants que som els humans. Per tant és un principi històric, creat pels humans, i com a tal, pot ser canviat pels mateixos que l’han creat. I si una part d’aquesta repressió és inevitable, hi ha una part de la repressió sobrera (la sobrerepressió). El conflicte psicològic passa a ser també polític.
Però era tan “apolítica” i únicament psicològica la visió de Freud? En naturalitzar el principi de la realitat de la mateixa manera que els economistes neoliberals d’avui naturalitzen l’economia de mercat, en obviar que la història és un procés canviant i canviable, no està sent Freud clarament polític, i en concret, conservador? És més polític, Marcuse, que planteja obertament que la (sobre)repressió és política que Freud que ho oculta? El fet que una ideologia no sigui explícita no vol dir que no hi sigui, com va mostrar àmpliament Michel Foucault.
El desenvolupament òptim es planteja el ple desplegament de les potencialitats de cada individu i analitza amb detall com han de ser les competències, els ambients, les interrelacions, els processos per aconseguir-ho. En altres paraules, ens diu que les persones poden créixer, evolucionar, canviar. No és un missatge trivial en una societat massa marcada per la inèrcia, el diagnòstic, les autoprofecies, les etiquetes. És un missatge clar d’esperança intel·ligent, d’empoderament, de plasticitat i adaptabilitat.
Ara bé, tal com feu Freud, no oblida que una part molt important dels impediments per una òptima evolució es troben en circumstàncies externes que no pertanyen a l’ordre de les lleis naturals sinó al de les construccions humanes, i que per tant són canviables? No tendeix a sobrecarregar les espatlles de les persones amb la responsabilitat d’adaptar-se a condicions socials que no són acceptables per a una majoria d’humans?
És pot treballar per afavorir que les persones evolucionin positivament i canviïn individualment sense qüestionar les estructures que estan impedint en molts casos que això sigui així? Sí, és clar que sí: treballant per aconseguir individus resilients, que acumulin les capacitats necessàries per poder-se moure moderadament bé en una realitat poc optimitzadora i construeixin trajectòries individuals, internes, de certa consistència. Ara bé, això és optimització o neobudisme occidentalitzat new age? Potser una versió més psicològica de la resignació cristiana? Una alternativa tan conservadora com la de Freud. I tan ben poc democràtica com la seva: poques persones estaran en condicions de fer aquests processos, a no ser que pertanyin a les èlits o tinguin la sort de ser resilients d’entrada i dotats amb molts recursos personals.
Al treball social i a l’educació ens trobem sovint la mateixa paradoxa: amaguem a les persones amb qui treballem (alumnat, usuaris/àries dels serveis socials) quina és la part de les seves problemàtiques (fracàs escolar, atur, pobresa) que correspon a l’estructura de la societat. Dipositem sobre els individus més febles tota la responsabilitat del que els passa i convertim les desigualtats socials en problemàtiques individuals. La resposta no es troba en la política sinó en la teràpia, el fàrmac, la logopèdia, el ioga, la meditació... Expliqueu-me ara que això no és ideologia.
La ciència està carregada d’ideologia com ens diu Habermas. No pot ser neutra, és un discurs massa carregat d’interpretacions i continguts culturals. I com no pot ser neutra, millor que la fem escorar cap al des-velament de les contradiccions, de les relacions de poder, de les relacions de dominació que bloquen a tants milions de persones el seu accés al desenvolupament òptim. Perquè no rellegir des de l’optimització evolutiva Foucault o revisar l’escola de Frankfurt i en concret Habermas i Marcuse? No és el desenvolupament òptim un camí per a la millora, per a l’alliberament personal en els sentit que marcava Paulo Freire? O és que algú pot realment desenvolupar-se òptimament sota una opressió econòmica, de classe, de grup de poder, de gènere, nacional...?
Tot i que sempre podem adoptar, com va fer Freud, una visió pessimista del desenvolupament. I el mot “òptim” que adjectiva el desenvolupament passaria a ser un “òptim” tirant a moderat, o a molt moderat, segons el que els mercats decidissin a cada moment. Ara bé, haurem de recordar de tant en tant que aquesta visió no seria “apolítica”: tot el contrari, ho seria molt. I ben conservadora, entenent conservadora com activament partícep en la conservació d’unes estructures socials i econòmiques que deliberadament allunyen a la majoria de la població mundial del benestar i la possibilitat de desenvolupar-se òptimament.
dilluns, 6 de maig del 2019
Francesco Tonucci i el seu projecte La ciutat dels xiquets i les xiquetes
Este matí hem estat parlant del projecte de la ciutat des xiquets i les xiquetes de Francesco Tonucci, un psicopedagog italià molt interessant, que planteja aquest projecte clarament relacionat amb l'Optimització Evolutiva.
Us deixe un parell d'enllaços a vídeos per a poder coneixer, a través de les seues propies paraules, el seu projecte optimitzador del desenvolupament infantil.
El primer video recull una entrevista realizada en el seu despatx a Roma fa 7 anys. Al llarg de l'entrevista Tonucci explica amb detall el seu projecte d'intervenció.
En el segon video, Tonucci parla sobre la importància de l'assemblea de xiquets i xiquetes com a estri per a promoure una major participació per a millorar la seua propia autonomia i construir una societat en la que es dona una autèntica democràcia participativa.
dimecres, 13 de febrer del 2019
L'educació del Ser per Álex Rovira
Un tema molt important per a l'optimització evolutiva, l'educació del Ser. Independentment de l'edat o de l'etapa evolutiva en la que ens trobem és fonamental l'educació de l'ésser interior que duem dintre.
Podeu escoltar la ponència de Aléx Rovira en Agora News.
Aquesta ponència ens fa reflexionar sobre la importància de l'amor en la transformació al llarg de la vida.
divendres, 1 de febrer del 2019
Serie de curtmetratges "Encuentra el verdadero amor"
Us adjunte els enllaços a cinc curtmetratges dirigits i produïts per l'Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA). Esta serie permet treballar diferents àmbits relacionats amb la violència de gènere en l'adolescència a través de cinc històries diferenciades.
Capítol 1. Futbol
Capítol 2. Arbre
Capítol 3. Interfòn
Capítol 4. Banc
Capítol 5. Contrasenya
dimecres, 30 de gener del 2019
dijous, 24 de gener del 2019
The critical thinking workbook
Un material molt interessant per a treballar el pensament crític a través de jocs i activitats és el Critical Thinking Workbook de la Global Digital Citizen Foundation. Ací en teniu l'enllaç a un pdf gratuït.
Quadern de treball sobre pensament crític en anglés
dilluns, 21 de gener del 2019
Curtmetratge Cuerdas de Pedro Solís
"Cuerdas" és el segon curtmetratge de Pedro Solís García. "Cuerdas" va ser guanyador del Goya® 2014 en la categoria de "Millor curtmetratge d'animació espanyol". Ara està accesible on-line en youtube en el seu canal oficial. Ací teniu l'enllaç per a poder accedir.
divendres, 21 de desembre del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)