Càstig i desenvolupament òptim

Aquest primer post vull dedicar-lo al tema del càstig com a tècnica de disciplina educativa i sobre tot vull explicar de manera senzilla per què el càstig no dona resultat.
 

Una de les raons més important és que el càstig imposa la disciplina: reprimeix però no ensenya l’autodisciplina. Els xiquets i xiquetes aprenen que la força és la raó, i per tant  aprenen també a castigar als seus pares i mares actuant de manera que els desagrada. A banda, els posa en contra de la persona que l’infligeix, ja que una persona castigada se sent degradada i ferida en els seus  sentiments. És evident també que el càstig rares vegades aconsegueix el seu objectiu, sovint els xiquets i xiquetes deixen de fer una cosa obertament, però el seu ús encobert o fantasiós continua.

Un altra raó important és que el càstig genera resistència i amb ell aprenen a expressar remordiments, ja que és el que se espera d’ells en aquell moment, encara que no els senten. Sovint l’únic que poden lamentar és que han estat descoberts i han hagut d’acatar les conseqüències. Tenim altres alternatives per a controlar la conducta. És molt millor dir als infants que estem segurs que no s’haurien portat malament de haver sabut que el que feien no estava bé. També, en altres ocasions, podem dir que encara que desaprovem el que han fet o que no volem que facin el que volen fer, estem convençuts que la seua intenció no era dolenta.

Un altra raó convincent és que les crítiques i el temor al càstig poden impedir que fem alguna cosa que està malament, però no ens fan sentir el desig d’obrar bé. L’única disciplina eficaç és l’autodisciplina, que respon al desig intern d’actuar meritòriament per a quedar bé davant d’un mateix, d’acord amb els teus propis valors, per a que pugues sentir-te satisfet de tu mateix i tindre bona consciència. L‘autodisciplina es basa en valors que hem interioritzat perquè volíem, admiràvem i desitjàvem imitar a persones que vivien de conformitat amb ells, i d’esta forma pensàvem que seriem estimats per estes persones significatives.

Els sentiments interns sobre nosaltres mateixos són molt importants, però també ho és el desig de guanyar-nos o conservar l’estima de altres persones de qui ens importa la seua opinió. Considerem que la meta de pares i mares respecte a la disciplina ha de ser Incrementar el respecte propi del fill o filla i fer-lo tan fort i resistent que li impedisca actuar malament. Hem de tenir en compte, que quan està fent una cosa, el que siga, un infant pensa que esa cosa és correcta, encara que siguen falses les raons, per molt que s’enganye a si mateix. Quan el reprenem hem de deixar clara la nostra convicció que ho va fer perquè creia que estava justificat. De esta forma es salvaguarda el respecte a sí mateix i li permet escoltar-nos de forma positiva.

Són molt més eficaços els elogis, com declaració de les nostres emocions positives, del goig i el plaer que sentim quan els nostres fills i filles es porten bé. La resposta a una mala conducta també ha de ser emotiva i expressar els nostres sentiments, més que els nostres judicis objectius. Els elogis i la retirada temporal de l’afecte són les dos millors formes d’influir en la conducta. Quan expressar decepció no basta per a induir a comportar-se millor, l’amenaça de retirar el nostre carinyo temporalment és la millor i més eficaç forma de corregir. Es tracta d’apartar l’infant de la nostra presència durant un breu espai de temps. El missatge ha de ser clar: “m’has decebut tant que en estos moments no vull estar amb tu”. La distancia física representa la distancia emotiva i és un símbol que parla per sí sol.

Per a saber-ne més recomane la lectura del llibre