Pàgines

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Un desenvolupament òptim apolític?


Fa temps vaig llegir un llibre que es titulava “Freud ¿apolítico?”, de Gérard Pommier, del qual no recordo més que el títol. Suposo que de l’interrogant se’n dedueix un rotund “no” de resposta. És cert que el xoc tan gran que Freud causà en la societat burgesa del seu temps,  el fet que d’alguna manera va dur al món pensadors com Reich, Marcuse i Lacan, o obres com “El malestar en la cultura” fan difícil veure’l com “apolític”. Tanmateix, probablement ell trobava apolítica la seva obra.

Arrel d’aquesta “apoliticitat”, vull plantejar una paradoxa a partir de la relació entre el principi de la realitat i el principi del plaer que em sembla si més no interessant. Freud conceptualitzava la tensió entre els dos principis com una lluita psicològica, interna, entre l’instint de  l’individu i les limitacions que li imposa el món i la societat. La civilització és creada  a partir de la repressió i s’articula a través d’ella, i d’aquí la inevitable infelicitat humana (el pessimisme freudià). Psicologia pura doncs, i res de política. Això sembla.

El 1955  Marcuse va fer una lectura diferent d’aquesta tensió a “Eros i civilització”. Per a ell el principi de la realitat no seria altre cosa que el conjunt de circumstàncies culturals, materials i històriques que envolten aquests subjectes desitjants que som els humans. Per tant és un principi històric, creat pels humans, i com a tal, pot ser canviat pels mateixos que l’han creat. I si una part d’aquesta repressió és inevitable, hi ha una part de la repressió sobrera (la sobrerepressió). El conflicte psicològic passa a ser també polític.

Però era tan “apolítica” i únicament psicològica la visió de Freud? En naturalitzar el principi de la realitat de la mateixa manera que els economistes neoliberals d’avui naturalitzen l’economia de mercat, en obviar que la història és un procés canviant i canviable, no està sent Freud clarament polític, i en concret, conservador? És més polític, Marcuse, que planteja obertament que la (sobre)repressió és política que Freud que ho oculta? El fet que una ideologia no sigui explícita no vol dir que no hi sigui, com va mostrar àmpliament Michel Foucault.
El desenvolupament òptim es planteja el ple desplegament de les potencialitats de cada individu i analitza amb detall com han de ser les competències, els ambients, les interrelacions, els processos per aconseguir-ho. En altres paraules, ens diu que les persones poden créixer, evolucionar, canviar. No és un missatge trivial en una societat massa marcada per la inèrcia, el diagnòstic, les autoprofecies, les etiquetes. És un missatge clar d’esperança intel·ligent, d’empoderament, de plasticitat i adaptabilitat.

Ara bé, tal com feu Freud, no oblida que una part molt important dels impediments per una òptima evolució es troben en circumstàncies externes que no pertanyen a l’ordre de les lleis naturals sinó al de les construccions humanes, i que per tant són canviables? No tendeix a sobrecarregar les espatlles de les persones amb la responsabilitat d’adaptar-se a condicions socials que no són acceptables per a una majoria d’humans?

És pot treballar per afavorir que les persones evolucionin positivament i canviïn individualment sense qüestionar les estructures que estan impedint en molts casos que això sigui així? Sí,  és clar que sí: treballant per aconseguir individus resilients, que acumulin les capacitats necessàries per poder-se moure moderadament bé en una realitat poc optimitzadora i construeixin trajectòries individuals, internes, de certa consistència. Ara bé, això és optimització o neobudisme occidentalitzat new age? Potser una versió més psicològica de la resignació cristiana? Una alternativa tan conservadora com la de Freud. I tan ben poc democràtica com la seva: poques persones estaran en condicions de fer aquests processos, a no ser que pertanyin a les èlits o tinguin la sort de ser resilients d’entrada i dotats amb molts recursos personals.  

Al treball social i a l’educació ens trobem sovint la mateixa paradoxa: amaguem a les persones amb qui treballem (alumnat, usuaris/àries dels serveis socials) quina és la part de les seves problemàtiques (fracàs escolar, atur, pobresa) que correspon a l’estructura de la societat. Dipositem sobre els individus més febles tota la responsabilitat del que els passa i convertim les desigualtats socials en problemàtiques individuals.  La resposta no es troba en la política sinó en la teràpia, el fàrmac, la logopèdia, el ioga, la meditació... Expliqueu-me ara que això no és ideologia.

La ciència està carregada d’ideologia com ens diu Habermas. No pot ser neutra, és un discurs massa carregat d’interpretacions i continguts culturals. I com no pot ser neutra, millor que la fem escorar cap al des-velament de les contradiccions, de les relacions de poder, de les relacions de dominació que bloquen a tants milions de persones el seu accés al desenvolupament òptim. Perquè no rellegir des de l’optimització evolutiva Foucault o revisar l’escola de Frankfurt i en concret Habermas i Marcuse? No és el desenvolupament òptim un camí per a la millora, per a l’alliberament personal en els sentit que marcava Paulo Freire? O és que algú pot realment desenvolupar-se òptimament sota una opressió econòmica, de classe, de grup de poder, de gènere, nacional...?

Tot i que sempre podem adoptar, com va fer Freud, una visió pessimista del desenvolupament. I el mot “òptim” que adjectiva el desenvolupament passaria a ser un “òptim” tirant a moderat, o a molt moderat, segons el que els mercats decidissin a cada moment. Ara bé, haurem de recordar de tant en tant que aquesta visió no seria “apolítica”: tot el contrari, ho seria molt. I ben conservadora, entenent conservadora com activament partícep en la conservació d’unes estructures socials i econòmiques que deliberadament allunyen a la majoria de la població mundial del benestar i la possibilitat de desenvolupar-se òptimament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada