Vull compartir amb tots vosaltres un conte que m'ha fet arribar una mare i que ens pot ajudar a reflexionar sobre com de vegades en un intent d'ajudar al creixement d'un altre, de fet estem minant el seu desenvolupament.
.... La
meva mare va néixer i créixer al camp entre animals, ocells i flors.
Ella ens va explicar que un matí, mentre passejava pel bosc recollint
branquetes caigudes per encendre el foc, va veure un capoll de cuc
penjant d’una tija. Va pensar que seria més segur per la pobre larva
emportar-se-la a casa i adoptar-la sota la seva tutela.
Quan
va arribar, la va posar sota una làmpada perquè tingués escalfor i a
prop d’una finestra perquè no li faltés aire. Durant les següents hores,
va estar al costat de la seva protegida esperant el gran moment.
Després d’una llarga espera, que no va acabar fins a la matinada
següent, la noia va veure com el capoll s’esquinçava i una poteta
petitona i peluda treia el nas des de dins.
Tot
era màgic i la mare ens explicava que tenia la sensació d’estar veient
un miracle. Però, de sobte, el miracle es va tornar tragèdia. La petita
papallona semblava no tenir força suficient per trencar el teixit de la
càpsula que l’embolcallava. Per més força que feia, no aconseguia sortir
per la petita perforació de l’efímer habitacle.
La
meva mare no podia quedar-se sense fer res. Va anar a la cambra de les
eines i en va tornar amb un parell de pinces delicades i unes tisores
llargues, fines i esmolades que la iaia feia servir per als brodats. Amb
molta cura de no tocar l’insecte, va anar tallant una finestra en el
capoll per permetre que la papallona sortís de la seva càpsula.
Després
d’uns minuts d’angoixa, la pobre papallona va aconseguir deixar enrera
la seva presó i va caminar trontollant cap a la llum que venia de la
finestra.
Explicava
la mare que, plena d’emoció, va obrir la finestra per acomiadar la
nouvinguda en el que seria el seu vol inaugural. Però, la papallona no
va sortir volant, ni tant sols quan amb la punta de les pinces la va
tocar suaument. Va pensar que estava espantada per la seva presència i
la va deixar a prop de la finestra oberta, segura de que no la trobaria
quan hi tornés.
Després
de jugar tota la tarda, la mare va entrar de nou a la seva habitació i
va trobar al costat de la finestra la papallona immòbil, les aletes
enganxades al cos, les potetes dretes cap el sostre. La mare sempre ens
explicava amb quina angoixa va portar l’insecte al seu pare, per
explicar-li tot el que havia passat i a demanar-li que més hauria pogut
fer per ajudar-la. L’avi, que sembla ser que era un d’aquests savis
sense estudis que corren pel món, li va acariciar el cap amb dolçor i li
va dir que no hi havia res més que ella hagués pogut fer, que en
realitat la bona ajuda haguera estat fer menys, i no més.
Les
papallones necessiten d’aquest terrible esforç que significa sortir de
la seva presó per poder viure, perquè durant aquests instants, explicava
l’avi, el cor batega amb moltíssima força i la pressió que es genera en
el seu primitiu arbre circulatori injecta sang a les ales, que
d’aquesta manera s’expandeixen i la capaciten per volar.
La
papallona que va ser ajudada a sortir de la seva carcassa mai va poder
expandir les seves ales, perquè la meva mare no l’havia deixat lluitar
per la seva vida. La mare sovint ens deia que, moltes vegades, li hauria
agradat aplanar-nos el camí, però llavors recordava la seva papallona i
preferia deixar-nos injectar les nostres ales amb la força del nostre
propi cor. .....